Fitxa
tècnica
Autor: Pieter Bruegel el Vell
Títol: COMBAT ENTRE EL
CARNAVAL I LA QUARESMA
Data: 1559
Tècnica
i materials: Oli sobre taula
Mesures: 118 x 164 cm
Localització
actual: Kunsthistorisches Museum, Viena (Àustria).
Comentari sobre
«COMBAT ENTRE EL CARNAVAL I LA QUARESMA»
Al
llarg del segle XVI, als Països Baixos, s’hi produïren molts canvis. Com a la
resta d’Europa, el més important de tots va ser l’aparició de la Reforma
protestant. La ruptura d’aquesta doctrina amb Roma va representar un munt de
canvis polítics i socials que mica a mica anaren apareixent. En el camp de la
pintura, el calvinisme va significar la desaparició de les imatges de tipus
religiós en les esglésies. Els pintors van perdre una de les seves més grans
clienteles. En conseqüència, en les composicions dels artistes van adquirir
importància altres temes, com el paisatge o les escenes quotidianes i de
costums. Pieter Brueguel el Vell es va especialitzar en aquest gènere de
pintures. Amb un estil detallista, molt influenciat per Hieronymus
Bosch,
va produir una gran quantitat de pintures basades en contes, refranys i dites populars
flamencs.
La
composició presenta un espai obert, perquè en els extrems del quadre els
personatges ni tan sols estan pintats íntegrament. Es tracta d’un espai
dinàmic, on tot és en moviment. Cada escena canvia i ens porta a una nova
escena, i en cada cas hi trobem aspectes peculiars de la temàtica carnavalesca
o quaresmal. Aquesta intensitat dinàmica també ens ve donada per la gama de
colors utilitzada pel pintor, que és molt àmplia i viva. Les tonalitats
calentes dominen (ocres del terra, marrons de les cases). Només alguns vestits
blaus o roses hi posen pinzellades fredes, que combinats amb altres colors vius permeten destacar
millor els personatges del fons.
Però
la gran quantitat de personatges representats en el «Combat entre el Carnaval i
la Quaresma» no ens ha de confondre i cal veure que aquest és un quadre de
dimensions més aviat modestes. El títol presenta la pintura com un «combat»
entre les personificacions del Carnaval i de la Quaresma, però es tracta més
aviat d’un combat sense agressivitat formal entre els seus protagonistes.
Aquest combat no pot existir perquè en realitat són dues èpoques de l’any
litúrgic correlatives. Si observem Carnaval veurem com aixeca els ulls al cel
amb un gest de comiat, mentre que Quaresma espera tranquil·la el seu torn.
Quan
observem detingudament totes i cadascuna de les parts del quadre ens omple el
sentiment que Bruegel hi va posar tot l’afany en fer d’aquesta obra una
compilació de totes les coses que passaven en aquelles dues èpoques, a fi que
esdevingués un testimoni de la cultura popular del seu temps.
La
personificació de la figura de Carnaval ens és presentada con un home gras,
assegut sobre un gran barril, que reposa sobre un suport blau, que és igual al
vaixell pintat en el senyal situat a la part superior de l’entrada de la
taverna «Les naus blaves», realment existent a Anvers, que era la seu d'una
fraternitat del carnestoltes. Al braç dret hi porta una mena de llança en la
que hi ha enfilat un cap de porc, un pollastre rostit i d’altres viandes.
Sobre el cap hi porta una cassola tapada, però amb la tapa foradada per on hi
surten les potes d’alguna au rostida.
.jpg)
Les restes
d’aliments que es veuen tirats per terra, i els estris de cuina que manegen els
membres de la processó ens recorden els aliments grassos que es consumeixen
durant el cicle del carnestoltes. No en va, la festa de carnaval és un adéu a la carn ("carna" = carn;
"val" = comiat). El seu seguici el conformen músics estrafolaris que
representen diferents matisos de la bogeria pròpia del carnaval. La bogeria es
veu subratllada pel fet que els membres de la desfilada almenys porten tres
espelmes enceses, mentre que l'escena es desenvolupa durant el dia. Un dels músics, amb una panxa molt exagerada, vestit amb un abric color rosa, porta una olla per barret (ínsistiré més endavant). Tancant la
processó, un personatge vestit de palla anuncia la mort de carnestoltes perquè
recorda el vestit amb que es crema el ninot erigit cada any per Carnestoltes.
Al davant, a la dreta hi ha la Quaresma, personificada per una persona extremadament prima, que per llança esgrimeix una pala de forner sobre la que hi apareixen dues arengades (plat quaresmal per excel·lència). A la mà esquerra, que reposa sobre la seva cama, hi porta un ram d’herbes seques. Al cap, com si fos un barret, hi té una bresca d'abelles (la mel és l'aliment típic de quaresma ). La creu de cendra al front és el senyal que vol protagonitzar una lluita simbòlica contra Carnestoltes. Va asseguda en una cadira situada en una plataforma, que és arrossegada per un frare i una monja alhora. Els nens que formen part del seguici porten a les mans un molinet per fer soroll, que es feien servir els tres darrers dies de la quaresma; el que fa evident que més que un combat el pintor ha assajat de representar diversos moments i situacions que es viuen durant aquests dos períodes de l’any litúrgic.
Al centre del
quadre, per sobre del pou, un grup format per dues dones i dos homes participen d’una
mena de joc consistent en llançar-se petites olles de fang, que si no eren
entomades a l’aire queien a terra i s’esmicolaven (els fragments per terra en
són la prova). Aquestes olles petites sovint s'utilitzaven també en els vestits
o es posaven al cap com si fos un barret, com podem observar en el cap d’una de les dues persones
a l’esquerra, que juguen als daus. El primer personatge va vestit amb una capa
amb caputxa, i manté al seu costat un llum encès, tot i ser de dia. La segona
figura és la que porta una olla de fang al cap i també una escumadora al
cinturó; aquesta manera de vestir ens explica que és temps de carnaval.
Tota l’escena
gira al voltant d’un pou, situat al centre de la composició. A la part esquerra
d’aquest pou, observem
una parella d’esquena, guiada per un bufó amb el cap coronat per una caputxa amb
orelles i disfressat d’un vestit la meitat de color vermell i l’altra meitat a
ratlles grogues i negres. Amb les mans porta una torxa encesa, en ple dia, un
símbol del «món al revés» del temps de carnaval. La roba de l’home té una estranya forma a
l’esquena i juntament amb l’espasa que li penja del costat esquerre
s’interpreten com la seva incapacitat de pensar objectivament. Al mateix temps,
del cinturó de la dona penja una llanterna apagada, mentre tots dos es deixen
guiar per la llum de la torxa encesa que porta el bufó. Aquest conjunt és una
metàfora de les masses anònimes de gent ignorant que segueixen els seus
líders.
.jpg)
A la dreta del
pou, a poc metres de distància del grup anterior, unes dones virtuoses, amb
vestit fosc i un mocador blanc al cap, netegen el peix típic de la
quaresma, l’aliment de purificació, com també ho és el mateix treball. Aquest
mocador, un testimoni de la justícia de les dones (en comparació amb la caputxa
orelluda, atribut de privilegi dels bojos) i la seva feina representen com la nostra
guia cap a l’Esperit.
Als dos costats
del pou hi ha un porc cercant menjar amb el seu morro flairant, mentre als peus
de les dones un gros cistell és ple de grans peixos ja nets, lluint la blancor
de la seva panxa escamada. La carn de porc era considerada impura i malsana
mentre que el peix tenia un fort simbolisme pel Catolicisme.
A la dreta i a
l’esquerra de la composició, hi ha dos grans edificis: una església i una
posada i taverna, coneguda com a «Nau blava». Mentre de la porta lateral de l'església
hi surt un grup de gent humil carregada amb les seves cadires, de la porta
principal surten amb els rams de la processó les persones importants i riques, que
aprofiten la primera oportunitat per fer almoines a un grup divers de cecs,
coixos o vídues, i així realitzar-se com a «bon cristià». A l’altra banda, els
clients de la taverna-posada omplen totes les finestres o surten d'ella amb presses
per assistir a la simulació d’una aliança «contra natura» entre un noi jove i
una dona més gran, segons el vestit i la figura corbada, que estira del jove
per introduir-lo dins d’una tenda, fabricada amb pals i draps, la qual cosa
s'oposa a l'ensenyament de l'Església.
Als dos angles
inferiors del quadre hi veiem l’oposició que la gent fa en l'ús dels diners: els
burgesos virtuosos fan almoines a una mare que vesteix humilment i té al seu
costat esquerre l’infant dormint dins un llitet improvisat, fent de la caritat
una imatge de virtut, guanyant així la redempció de les seves ànimes, a l’angle
de la dreta; en canvi, a l’angle esquerre, dos personatges vestits de forma
estrafolària, senyal de bogeria i desraó, juguen als daus, joc d’atzar que fa perdre
els diners i possiblement també les seves vides i ànimes, corrompudes en aquest
vici. La figura que porta tres gofres al cap té un mirall penjat a la seva
esquena, no per mirar-se o per veure-hi, sinó perquè els demés puguin veure que
el jugador és ell mateix.
Per sobre del pou hi
trobem dos nous grups d’oposició: a la dreta una parella de treballadors estiren i empenyen alhora un carro on hi
transporten un foc encès, fent de la feina sense mostres doloroses manifestes una virtut. A
l’esquerra un grup de captaires i mutilats s’exposen i fan tota mena de
postures per cridar l’atenció de les persones caritatives. Són els especuladors
enfront dels treballadors.
Hi
ha una altra confrontació a l’alçada de les cases del fons de la plaça. A la
dreta, unes dones amb davantal netegen la posada fregant a l’entrada i
enfilant-se a una escala per fer nets els vidres de la finestra. Més a la dreta
encara, surten de l’església un grupet de persones duent a braços les seves
cadires, després d’haver participat de la litúrgia sobre el presbiteri. A
l’esquerra, les dones que hi ha miren ocioses des de l’interior d’una casa
l’espectacle que un grup d’actors ambulants representen a la via pública. L’espectacle
s’identifica pels personatges que hi observem en un drama versificat del segle
XV, amb el títol de «Valentin und
Nameloos» (Valentí i Sense-Nom), que explica com l’emperadriu de
Constantinoble va parir dos fills i els va deixar dins un bosc. Un d’ells,
Valentí, va ser adoptat pel seu oncle. L’altre va ser nodrit per una ossa i va
créixer pelut i sempre portava un pal i es tapava amb herbes, cosa que
provocava por a tothom. Un dia el seu germà va decidir anar-lo a capturar.
L’escena mostra el moment que Valentí, (amb barret de príncep i una daga a la
mà) en presència de l’emperador (coronat i vestit de groc) segueixen Sense-Nom
(pintat de verd i portant un pal a l’espatlla). L’espectacle acaba amb la mort
de Sense-Nom. Just al costat d’aquesta representació, enfilat sobre un barril hi ha un
noi bevent amb una gran tassa, mentre els companys de la seva edat
l’aclamen amb els braços enlaire mostrant alegria.
Venint pel carrer del
fons, dones i homes vestits amb capellines marrons i coberts amb un barret
negre van en processó precedits d’un portador de la creu. Al seu costat,
passant del que hi ha al seu voltant, un grup de cinc o sis persones fan una
rotllana i juguen o són en actitud de ballar. Al fons, al costat mateix de les
cases, al racó que fan dues d’elles, un grupet de persones es deuen fer passar
el fred, propi de l’època, més o menys entre el febrer i el març, com indiquen
també les robes de tots els personatges.
Resumint,
l’obra de Brueghel el Vell és una minuciosa descripció dels costums socials i
dels valors morals imperants en el nord d’Europa en el seu temps. Si ens aturem
només a veure el que hi ha pintat, pot semblar que l’artista solament intentés
representar les coses que es feien durant el carnaval o la quaresma en qualsevol ciutat o
poble dels Països Baixos. Però la crítica d’algunes escenes mostren clarament
la influència per la nova mentalitat sorgida del protestantisme, enemiga de supersticions
i disposada a canviar determinades pràctiques religioses que es creien
inadequades.
La
composició en dues parts ben diferenciades mostra clarament la contraposició entre dos
plantejaments ètics sorgits d’universos culturals diferents: la frivolitat del carnaval
és un testimoni del paganisme heretat del món romà, que encara avui roman en
algunes de les nostres tradicions, mentre l’ascetisme que imposa la quaresma és
producte de la moral produïda pel
cristianisme, i més especialment la Reforma protestant.
Han quedat molts racons del quadre sense comentar. Però no tenia cap intenció de fer un estudi exhaustiu de cadascun dels personatges, només volia fer un comentari general i alguns més de puntuals. Afegiré una conclusió per acabar: l’hedonisme
clàssic i la religió cristiana, continuen sent avui el substracte fonamental de
la identitat cultual d’Europa, com ja ho eren en temps de Bruegel el Vell i
també abans, quan l’Arcipreste de Hita va escriure «El libro del Buen Amor», en
el que hi ha uns versos dedicats a la Quaresma i també fa relació al Carnaval,
que com a colofó em plau reproduir aquí:
cuando todos tenían la talega bien llena,
para entrar en contienda con la rival serena,
dormidos se quedaron todos enhorabuena.
Esa noche, los gallos miedosos estuvieron,
velaron con espanto, ni un punto se durmieron
lo que no es maravilla, pues sus hembras murieron,
y así, se alborotaron del ruido que oyeron.
Hacia la media noche, en medio de las salas,
entró doña Cuaresma, ¡Señor, Dios, Tú nos valgas!
Dieron voces los gallos y batieron sus alas;
a don Carnal llegaron estas noticias malas.
Como había el buen hombre muy de sobra comido
y, con la mucha carne, mucho vino bebido,
estaba abotargado, estaba adormecido;
por todo el real suena de alarma el alarido.
Todos amodorrados fueron a la pelea;
forman las unidades mas ninguno guerrea.
La tropa de la mar bien sus armas menea
y lanzáronse a herir todos, diciendo: -“¡Ea!”
El primero de todos que hirió a don Carnal
fue el puerro cuelliblanco, y dejólo muy mal,
le obligó a escupir flema; ésta fue la señal.
Pensó doña Cuaresma que era suyo el real.
Vino luego en su ayuda la salada sardina
que hirió muy reciamente a la gruesa gallina,
se atravesó en su pico ahogándola aína;
después, a don Carnal quebró la capellina.
Extraído del Libro
del Buen amor, Arcipreste de Hita.
