LA VERGE DE LES ROQUES (Leonardo da Vinci)

Fitxa tècnica

Autor: Leonardo da Vinci

Títol: LA VERGE DE LES ROQUES

Data: 1483-1486

Tècnica i materials: Oli sobre taula, passat a tela

Mesures: 1,99 x 1,22 m

Lloc de procedència: Milà

Localització actual: Museu del Louvre, París (França).

Comentari sobre «La Verge de les roques»   

Leonardo Da Vinci va pintar dues vegades el mateix quadre, que es titulen «La Verge de les roques». Un el va pintar entre el 1483 i el 1486 i actualment es conserva al Museu del Louvre de París. El segon, que el va acabar el 1503, es conserva a la National Gallery de Londres. Els historiadors d’art mai han sabut explicar perquè el pintor va executar dos quadres pràcticament iguals.

L'obra va ser encarregada per  la Confraria milanesa de l'Inmaculada Concepció amb la intenció d’ubicar-la com a imatge central d’un tríptic en una capella de l’església de San Francesc el Gran. El contracte per fer l’obra el van signar, el 25 d’abril de 1483, Bartolomeo Scorione, prior de la confraria que feia la comanda, els germans pintors Cristoforo Evangelista i Giovanni Ambrogio de Predis, que havien de pintar dos àngels músics que anirien als laterals d’un tríptic, i Leonardo da Vinci, que era el responsable de la part central. Les tres pintures havien d’estar acabades el 8 de desembre per un preu de 800 lires, a pagar a terminis fins el febrer de 1485.
En el contracte també s’especificava el tema de la pintura i les seves dimensions. Calia representar un fet que no figura en els Evangelis, però sí que era present en la tradició cristiana des de feia molt temps, a partir dels evangelis apòcrifs (els que no són considerats “revelats”). Es tracta del relat de com la Sagrada Família, en un moment de la fugida a Egipte, es refugia en una cova, on troba Joan Baptista infant sota la protecció de l’arcàngel Uriel.
Aquesta llegenda volia solucionar el dubte que provocava el baptisme de Jesús. Per què Jesús, nascut sense pecat, havia de fer –se batejar? En tot cas, si el bateig és una ablució simbòlica per la qual una persona queda neta de pecat i es compromet a viure santament en un futur, per què Jesús s’havia de sotmetre a Joan Baptista? Aquesta llegenda explica que durant aquesta trobada fortuïta, Jesús va concedir al seu cosí Joan l’autoritat per a batejar-lo quan fossin grans.
Seguint la tradició, les confraries demanaven una pintura vistosa i fastuosa, amb daurats de pa d’or i molts querubins i esperits de profetes de l’Antic Testament. Desconeixem el motiu, però Leonardo va acceptar l’encàrrec, tot i que probablement per fer-ne una interpretació pròpia. El fet és que, a  la vista dels resultats, els confrares no van estar satisfets amb el treball del pintor i la seva relació acabà amb un plet que durà més de vint anys. Leonardo va escollir representar l’escena amb el realisme més gran possible i sense personatges extres. Va practicar un reduccionisme tan gran que fins va deixar de banda Sant Josep, quan se suposa que durant la fugida cap Egipte era qui guiava la Sagrada Família.
Es considera de forma generalitzada que la versió que s’exhibeix al Museu del Louvre és la versió original. Perquè és la més pròxima a l’estil de les obres de Leonardo dels anys 1480. Especialment pel que fa a l’ús de la tècnica del «sfumato», característica de moltes de les obres de Leonardo. Aquesta tècnica permetia a l’artista partir d’un joc d’ombres i de llums i banyar els personatges en una atmòsfera alhora harmoniosa i misteriosa (en allunyar-se els objectes van perdent la seva nitidesa i adquireixen una tonalitat blavosa), que donava volum als objectes. Segons les teories conegudes de Leonardo, la qualitat individual dels colors es perd en les ombres. Cap objecte que estigui en la penombra pot ser diferenciat dels altres objectes ni pot mostrar els seus colors de forma explícita.

L'altre «Verge de les Roques»

de Leonardo da Vinci, de 1503,

al National Gallery

Al mateix temps, amb la utilització de la perspectiva, els personatges apareixen integrats entre sí i amb el paisatge. Per aconseguir una més gran profunditat utilitza una superposició de plans: al fons el paisatge amb les roques que representen la cova i en primer pla tots els personatges. El realisme de les pedres que conformen la cova confereix al quadre un efecte atmosfèric especial. És el resultat d’un estudi aprofundit de la naturalesa de les pedres i de les coves, com el mateix Leonardo va deixar escrit en els seus «Quaderns» de notes, on explica la següent experiència: «Conduit per un ardent desig, amb la necessitat  de veure l’abundància de les formes variades i estranyes que crea l’artificiosa naturalesa, després d’haver caminat una certa distància entre  roques, vaig arribar a l’entrada d’una gran cova i allí em vaig aturar atordit.»

La pintura representa la Verge Maria, amb túnica blava, al centre. Però el revers de la túnica, que dibuixa una lluna creixent, és groc, el color de la matèria; és a dir la Mare. Amb el seu braç dret empeny Joan Baptista cap a Jesús, que està assegut amb l’àngel Uriel. Jesús beneeix Joan, que estén les seves mans en un gest de pregària. El detall curiós és que el nen que protegeix la verge s’agenolla, mentre l’altre nen el beneeix. Per aquest motiu els historiadors d’art pensen que el nen Joan és el que roman al costat de Maria, perquè el nen amb autoritat per beneir només pot ser Jesús.

En la versió del Museu del Louvre, l’àngel Uriel assenyala Joan Baptista i, amb un somriure, mira l’espectador del quadre. Aquests dos gestos no hi són en la versió conservada a la National Gallery, en la que l’àngel mira el nen Jesús. A més, en aquesta segona versió, hi ha els atributs que es troben a faltar en la primera del  Museu del Louvre: les aureoles i la tradicional creu de Joan Baptista. Sembla com si en la versió que es conserva en aquest museu, Leonardo hagués volgut fer sentir la presància del diví sense recórrer als codis tradicionals. Però en canvi va imaginar una cosa ben diferent: si unim les mans esteses dels quatre personatges veurem formar-se una creu en l’espai.

Qui és l’àngel Uriel i què representa? El seu nom significa «Foc de Déu», i per tant el contrari de l’aigua i del baptisme. Així doncs hi trobem una oposició entre la figura de Joan Baptiste (als peus del qual hi neixen plantes d’iris, prop d’un rierol que recorre la part baixa de la pintura) i la figura d’Uriel. Aquesta oposició també és manifesta en la situació del dos nens dins la composició.

La Bíblia no cita Uriel, però l’església ortodoxa el venera como un dels set arcàngels majors i té, doncs, un honorífic lloc entre la jerarquia angèlica de l’esoterisme cristià de l’edat mitjana. Uriel seria l’àngel que aporta als humans la capacitat per arribar al coneixement de Déu. És l’àngel de la presència divina, arcàngel de la salvació de l’infern. Sovint és representat portant un llibre com a símbol de la seva saviesa. En els evangelis apòcrifs, Uriel intervé en la vida de Joan Baptista salvant-lo de la mort durant l’assassinat dels Innocents i posteriorment el condueix cap Egipte, on es troba amb Jesús i Maria. Finalment, Uriel és considerat patró de les Arts.

Pel que fa a la composició, Leonardo sempre basava l’enquadrament del que pintava a partir de la geometria. Amb  el que definia com a geometria de la visió intentava donar solució a temes com la perspectiva. I amb la geometria de la naturalesa  resolia les relacions de les figures en el pla personal. En «La Verge de les roques», aquest rigor científic es manifesta en l’organització dels personatges en forma de triangle, símbol de la Trinitat: situant el vèrtex al cap de la verge, els dos segments passen per l’esquena de l’àngel i la del nen Joan Baptista, per acabar novament en el cap de la verge. Dins d’aquest triangle es desenvolupa un subtil diàleg de mirades i de gestos amb les mans, delimitant dos triangles rectangles inscrits en un cercle.

Aquests dos triangles units formen un trapezi lleugerament deformat, que alguns volen comparar amb la constel·lació del Corb. Aquesta és una constel·lació que composen onze estrelles, localitzada al sud de Verge. La constel·lació del Corb també s’anomena de la Vela, per la seva forma (quatre de les estrelles formen pràcticament una vela de vaixell).

Les constel·lacions del Corb, d’Hidra (serp) i de la Copa (cràter) apareixen al llibre II dels Fasts d’Ovidi, versos 243-266. Ovidi hi explica que, desitjant oferir un sacrifici a Júpiter, Apol·lo encarregà a un corb que li portés molt ràpidament aigua d’una font propera; el corb va agafar un recipient, però pel camí va ser temptat per unes figues encara verdes; esperant que maduressin va retardar-se i per justificar-se va exhibir una serp capturada pel camí, excusant-se que aquell guardià de la font li havia posat tota mena de dificultats, sense enganyar el diví Apol·lo, qui va maleir el corb prohibint-li de beure a partir d’aleshores i per sempre abans que les figues no hagin madurat.

Segurament Leonardo era coneixedor d’aquesta història d’Ovidi, que va ser molt estudiat durant el Renaixement. Però sembla molt arriscat aprofundir en aquesta direcció per cercar interpretacions ocultes en les intencions de Leonardo, més enllà d’admirar aquest  joc de mirades en el perímetre d’aquest cercle. Més aclaridora em sembla la següent proposta, que també amaga una simbologia oculta.

Quin seria el significat d’aquesta estrella de cinc puntes?

L’estrella de cinc puntes o pentagrama és un emblema amb més de 5.000 anys d’antiguitat, el missatge de la qual ha evolucionat al llarg de la història, però que generalment ha estat considerat com a positiu.  També se l’anomena Pentalfa perquè esta format per cinc lletres alfa gregues. Segons el «Diccionario de las Ciencias Ocultas» de J. Felipe Alonso, editat per Espasa Calpe: «...en la antigüedad este simbolo era considerado como idea de la perfeccion». El Pentagrama expressa la dominació de l’esperit sobre els elements de la Naturalesa:  l’aire, l’aigua, el foc i la terra.                                           

El significat de cadascuna de les cinc puntes és el següent:

La punta superior representa l’element de l’esperit, representa l’etern i la immanència de Déu, les nostres ànimes, i simbolitza l’amor espiritual. Totes les altres puntes del pentagrama es relacionen amb l’experiència humana. La punta superior dreta representa l’aire, l’element de la ment i simbolitza el pensament, la intel·ligència i l’anàlisi racional; amb ell podem examinar els nostres esperits. La punta superior esquerra representa l’aigua, el cicle de la vida, l’emoció, fa possible que tinguem sensacions, combina l’emoció amb la raó. La punta inferior dreta representa el foc, la passió, l’impuls. La punta inferior esquerra representa la terra, simbolitza la seguretat, l’aliment, el creixement, tot el que la terra mare ens proporciona.

Observant el significat que representa cada punta del pentagrama i el personatge o element sobre el qual recau en el quadre, veurem que el significat es relaciona molt bé amb el personatge o element: l’etern, la divinitat és representat per la Verge; el pensament, la intel·ligència és representat per l’àngel; l’aigua, l’emoció és representada per Joan Baptista; la terra, el creixement són representats per la terra i les flors; i el foc i la passió són representats per Jesús. Realment, Leonardo era indiscutiblement un geni.

Recordem, per finalitzar, que els altres pintors contractats juntament amb Leonardo eren els germans Cristoforo i Ambrogio de Petris, que havien acollit Leonardo quan aquest va arribar a Milà el 1483. Un d’ells, Cristoforo, era sord. Aquest fet no l’impedia comunicar-se perquè els dos germans feien servir un llenguatge de signes, que per altra banda era utilitzat durant el Renaixement per les persones instruïdes per a comunicar-se secrets. Aquest fet té relació amb aquesta peça de Leonardo, específicament en la versió conservada al Museu del Louvre, perquè Leonardo hi va incorporar diversos gestos amb les mans. Si observem la mà esquerra de la Verge, sembla que estigui beneint Jesús; a la seva esquerra, l’àngel Uriel assenyala Joan Baptista amb el seu dit índex ben estirat; finalment, Jesús aixeca la seva mà dreta amb els dos dits aixecats en senyal de benedicció.

Aquestes tres mans estan alineades verticalment. Doncs resulta que, seguint els cànons del llenguatge de signes més antics, la mà de la Verge forma la lletra L. La mà de l’àngel indica la lletra D. I la mà de Jesús indica la lletra V. Per tant, de dalt a baix llegim: «LDV», és a dir Leonardo da Vinci. Tenint en compte que en aquella època els artistes tenien prohibit signar les seves obres, resulta evident que Leonardo va trobar la fórmula per burlar-se d'aquella prohibició i va deixar constància de la seva autoria i més clarament de la seva gran intel·ligència.