Fitxa tècnica
Autor: Sandro Botticelli
Títol: LA PRIMAVERA
Data: 1477-1478
Tècnica i materials: Tremp sobre una taula
Mesures: 2'03 X 3'14 m
Lloc de procedència: Florència
Localització actual: La Galleria
degli Uffici, a Florència.
Comentari sobre «La Primavera»
Els personatges
que hi figuren, presos de la mitologia clàssica, componen una escena carregada d'al·lusions hermètiques.
Sobre el fons d'un bosc d'arbres fruiters es despleguen vuit figures, dues solitàries i sis agrupades en dos trios.
Sobre el fons d'un bosc d'arbres fruiters es despleguen vuit figures, dues solitàries i sis agrupades en dos trios.
Aquesta pintura cal començar a llegir-la per la dreta, com alguns texts de Leonardo i també certes escriptures hermètiques.
La primera figura representa el déu eòlic Zèfir, que introdueix a l'escena una jove sostenint-la per les espatlles i impulsant-la amb el seu aire diví. Aquesta segona figura representa la ninfa Cloris i és la primera de les sis figures femenines. Al seu costat Flora, la Primavera, la única de les figures que s'avança en direcció a l'espectador. Ocupant el centre del quadre hi ha Venus, la deesa de l'Amor, una mica apartada i estàtica. Sobre Venus es veu Cupido, en la seva habitual forma d'angelet, tensant el seu arc amb els ulls envenats. A la dreta de Venus apareixen les Tres Gràcies, amb les mans enlleçades. Per fi, a l'extrem esquerre hi ha un jove distret, que representa Mercuri, el missatger dels déus romans i alhora déu del comerç i l'eloqüència.
El color blau-verdós de Zèfir no és un caprici de l'artista. Aquest estrany matís cromàtic el diferencia de la resta de figures de l'escena. En la mitologia clàssica, Zèfir era un jove déu primaveral, una brisa agradable que repartia les flors que duia recollides al mantell. En «La Primavera» de Botticelli aquesta funció correspon a Flora, la serena bellesa de la qual contrasta amb el gest tosc del déu.
Entre els dos hi ha Cloris, nom que evoca la llum, la claredat i el color blanc, que simbolitza la puresa innocent. La ninfa gira el cap vers el déu, amb un gest que expressa temor o resistència davant la força que l'empeny i l'obliga a transfigurar-se. Quan Zèfir li bufa el seu alè, unes flors apareixen a la boca de Cloris i en aquell moment es transforma en Flora:
Chloris eram quae Flora vocor: corrupta Latino
nominis est nostri littera Graeca sono.
"Jo que era Cloris, ara m'anomeno Flora:
la paraula grega del meu nom sona falsa en llatí".
(Ovidi, Fasts, llibre V, v. 195-196)
La seva transfiguració es simbolitza en el vestit florit de Flora. Aquesta transfiguració també es manifesta en un detall de les dues figures: el peu dret de les dues és a la mateixa posició i a la mateixa alçada sobre el pla del quadre. Però mentre Cloris es serveix del seu peu dret per aixecar la cama esquerre, el peu dret de Flora serveix per completar el moviment iniciat per Cloris i, entre les dues, acaben fent el mateix pas.
Aquest trio de figures simbolitzen l'etapa juvenil de la vida: Zèfir introdueix a Cloris, que convertint-se en Flora li transmet el poder d'encarnar la primavera. És per això que Flora porta guardades entre la seva roba les flors que el Zèfir mitològic portava i assumeix així la funció de repartir-les en una dimensió terrenal.
La Venus de Botticelli s'assembla més a una verge, completamet vestida, que no a una deesa de l'erotisme. En la seva posició central, encerclada per unes obertures curioses entre el ramatge dels arbres fruiters, Venus amaga un dels còdexs més recentment desxifrats des del Renaixement. Quan observem detalladament la forma, l'angle i la juxtaposició de les dues obertures veiem aparèixer la imatge anatòmica d'uns pulmons humans.
A totes les èpoques l'art s'ha bastit per mitjà de missatges, molt sovint secrets. Podia ser per generar más reconeixement, potser per intensificar una sensació de misteri, per crear un escenari de transcendència universal. Tenint en compte que els artistes del Renaixement estaven, com tots els anteriors, sotmesos a la vigilància, les imposicions i les prohibicions de l'Església, convé recordar que en aquella època l'Església no permetia la disecció de cadàvers per fer-ne un estudi, ni científic ni artístic. Aquest aclarat del bosc, justament encerclant Venus, en un quadre que comença amb la figura de l'alè de Zèfir, ens mostra que es tracta d'un missatge secret.
El quadre, regal de casament de l'erudit Lorenzo de Pierfrancesco de' Medici, amic de Botticelli, i Semiramide Appiani, neboda de Simonetta Vespucci, molt coneguda per la seva mítica bellesa, celebra el cicle de la vida, creada segons la tradició judàica i cabalística per ruach HaShem, l'alè diví, el mateix alè de vida que creà Adam.
Venus, des de la seva posició central dirigeix el seu cos, la seva mirada i la seva mà dreta a les Tres Gràcies. Aquestes ballen unides per les mans, formant un cercle. A l'esquerra hi ha Voluptas (voluptuositat) aixecant el braç esquerre per agafar la mà dreta de Pulcritudo (bellesa), formant una mena de gest protector sobre el cap de Castitas (castedat). Voluptas avança en direcció a Castitas, mentre aquesta es retira, en actitud de rebre, mentre Pulcritudo s'eleva en un gest de devolució. Aquest «donar, acceptar i retornar» representa la roda de la vida.
Castitas és assetjada per Cupido, que té l'arc tens amb una fletxa incediària preparada, actitud que contrasta amb el gest mesurat de Venus, que sembla així protegir-la. La túnica de Castitas ha lliscat per l'esquena i deixa lliure la seva espatlla esquerra, la del costat on hi ha Voluptas, mentre que sobre la seva espatlla dreta, per deferència amb Pulcritudo, el seu treballat pentinat es desfà en una estirada trena.
La simetria equilibrada de les tres Gràcies contrasta amb la posició yuxtaposada de Zèfir, Cloris i Flora. Aquest grup avança des de l'alè eteri de Zèfir a l'assentament e Flora en terra, que trepitja amb seguretat i fermesa. El grup de les tres Gràcies es centra en Castitas, que dóna l'esquena al món mentre dirigeix la seva mirada a Mercuri, el déu romà.
Explicar el significat d'aquest déu en el quadre és de cabdal importància per fer-lo entenedor en la seva totalitat. Per tradició, Mercuri és el guia de les Gràcies, però això es contradiu amb la seva actitud distant amb aquestes. La seva aparença tranquil·la es contradiu amb la descripció d'ell com el missatger més veloç de tots els déus.
Es creu que en realitat Botticelli no volia representar el déu romà sinó el seu antecessor grec Hermes, déu de la saviesa i de l'escriptura, generador del veritable coneixement ocult. A l'Edat Mitjana es van recuperar alguns llibres que se suposa va escriure Hermes, reunits en el Corpus Hermeticum, que durant el Renaixement van ser molt estudiants per molts artistes en general. En la pintura de Botticelli, Mercuri/Hermes aixeca el seu caduceu amb el braç dret, símbol del seu poder, arribant al llindar dels núvols, com jugant amb ells, perquè són els vels a través dels quals es pot arribar al coneixement ocult.
El significat ocult de «La Primavera» és el cicle vital. Si poguéssim fer un cilindre amb la tela d'aquesta pintura es veuria que Mercuri i els núvols (que són transportats pel vent) es transformen en Zèfir i el seu alè. L'alè de la vida (donar, acceptar, retornar), primer principi dels artistes neoplatònics del Renaixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada