LA TEMPESTA (Giorgione)

Fitxa tècnica

Autor: Giorgione (Giorgio Barbarelli da Castelfranco)

Títol: LA TEMPESTA

Data: c. 1508

Tècnica i materials: Oli sobre tela

Mesures: 82 x 73 cm.

Procedència: Venècia (Itàlia).

Localització actual: Galeria de l’Acadèmia de Venècia (Itàlia).

Comentari sobre «La tempesta»

La Tempesta és una de les pintures que més i diverses interpretacions ha tingut al llarg de la història. Però, limitant-nos a la simple descripció del que observem, hem de començar per distingir dos nivells diferenciats de l’espai: un nivell superior i un d’inferior, ambdós separats o connectats per un pont, al centre mateix del quadre.

Al nivell superior hi ha un cel de tempesta, amb un raig que el travessa, i les cases d’una ciutat darrera d’uns arbres. El nivell inferior és ocupat per dos personatges, un home dret i una dona asseguda i mig nua, que sosté en braços un infant: un riu que baixa del nivell superior separa els dos personatges, alhora que cadascun d’ells és emplaçat en entorns ben diferents.

Pel que fa a les interpretacions (al·legoria de l’alquímia, de la caritat, de la fortalesa, de la fortuna), eren tantes i tant diverses que l’any 1969 Edgar Wind (Giorgione's Tempesta) afirmava que aquesta pintura era com un collage on la figura masculina representa la força i la figura femenina representa la caritat. L’any 1976, Salvatore Settis (La tempesta interpretata. Giorgione, i committenti il soggetto), va entendre que les figures masculina i femenina podrien interpretar-se com Adam i Eva expulsats del paradís. Maurizio Calvesi (Il mito dell'Egitto nel Rinascimento. Pinturicchio, Piero di Cosimo, Giorgione, Francesco Colonna) l’any 1988 es fixà més en l’escenari, plantejant un probable origen neoplatònic de la pintura en base a la separació que s’observa en la composició entre el cel i la terra. El 1991, Gustav Friedrich va cercar-hi significats alquímics basant-se en la presència dels quatre elements bàsics.

Seguint les idees de Maurizio Calvesi, caldria interpretar que el pla superior és el lloc on s’ubica el llamp, representant Déu o l’Esperit Sant (Fets 2, 2-4) o bé com a representant de la màxima puresa.  La ciutat representada podria ser l’al·legoria de la Jerusalem celestial. El pla inferior seria terrenal, ocupat per les dues figures, que en opinió de Salvatore Settis representen Adam i Eva, però on també hi figuren dues columnes que representarien la maledicció de la condició mortal: «la vita interrotta dalla morte».

Pel que fa a l’anàlisi de les figures humanes, Edgar Wind ja indicava que pel seu posat i el seu vestit, la figura masculina representava l’arquetip de força.  Una força que ens cal interpretar com un  temperament actiu de defensa, de resistència. És el signe del rebuig de la divinitat, representada pel llamp però també per l’aigua dels núvols amenaçant de caure quan arribi el moment propici. La llança representa el signe de rebuig de la divinitat, que en la pintura es projecta en direcció oposada al llamp.

La figura femenina, per la seva condició de mare, representa la força que emana de la terra, que s’identifica amb ella, oposada a la resistència masculina. Davant la fredor del metall del soldat, amb la dona ens retrobem amb la imatge de la mare, de l’alletament del fill. Contraposada a la figura masculina,  posició vertical, la dona està asseguda i la seva posició de recolliment, exagerant la figura rodona i la fertilitat, accentua la seva maternitat. Aquesta feminitat tan accentuada és la que ens porta a vincular-la amb l’element aigua i el seu caràcter horitzontal.

  

                                              

El 1997, el crític d’art suís Hans Ulrich Obrist va aprofitar l’anàlisi simbòlica dels personatges  ordenar-los seguint l’esquema dels punts cardinals, establint dos eixos principals. L’eix vertical representaria el foc. El llamp és el principal motiu de la pintura i és per aquest motiu que ocupa un espai central, aïllat d’altres elements que poguessin restar-li importància. La verticalitat del llamp, a més, li confereix jerarquia. Ben al contrari, l’eix horitzontal significa l’acceptació de l’acord harmònic, representat per la dona en un entorn d’aigua calma. Ella es presenta com un acord harmònic, en contraposició a l’eix vertical.

 

 

Aquest quadre va ser encarregat per Gabriel Vendramin. En l’inventari d’aquesta família figurava com  a «Mercuri», i això mateix ha facilitat que al llarg del temps, el quadre hagi tingut diverses interpretacions. Basant-se en la mitologia grega i en la religió jueva, en les que el llamp representaria Déu, Salvatore Settis interpretava  que la ciutat del fons representaria el Paradís Terrenal, les dues figures serien Adam i Eva, i les columnes partides farien referència a la mortalitat dels homes condemnats pel pecat original. En canvi, segons Waldemar Januszczak, es tracta del mite de Deméter i Jassó; el nen seria el seu fill Plutó i el llamp simbolitzaria Zeus. La grua, símbol de Deméter, que apareix a la teulada d’una casa al fons de la pintura, és l’element del que se serveix aquest crític per farcir el seu comentari.

El paisatge d’aquesta pintura representa els afores d’una ciutat, amb un rierol, uns arbres i unes ruïnes. Els núvols foscos del cel queden il·luminats per la llum del llamp, amb l’amenaça d’una pròxima tempesta. Els colors són apagats i freds, com els verds i blaus i la il·luminació poc consistent. Es creu que Giorgione va pintar el paisatge com a protagonista no només per ubicar-hi unes figures. És a dir, la naturalesa esdevé protagonista i els demés elements s’hi subordinen. La representació de la imminent tempesta esdevé el símbol de la força de la naturalesa.

Aquesta inclinació de Giorgione per la naturalesa significà una base important pel desenvolupament de l’art modern. Per  exemple, els pintors britànics del segle XIX van exaltar els fenòmens atmosfèrics, juntament amb les ruïnes, com a elements romàntics.

Des d'un punt de vista estilístic, Giorgione va abandonar el detall descriptiu de les seves primeres pintures per arribar a un color de barreja més rica i matisada. Contrasta l'extraordinària textura lleugera i pacient del fullatge dels arbres amb el fons fosc dels núvols. Malgrat la seva curta vida (va morir quan només tenia 32 anys), Giorgione ha esdevingut un dels símbols de la pintura tonal, la tècnica artística de la tradició veneciana del segle XVI, degut a la seva especial sensibilitat pel color. 

Segons Vasari el canvi radical en la tècnica de la pintura es produí el 1507, quan Giorgione va decidir de prescindir dels dibuixos previs i els esbossos i aplicar directament el color sobre la tela o la fusta. Això implica que es podien produir errors, incorreccions o penediments d’allò que es pretenia pintar i que caldria cobrir novament la part incorrecta. Però així es guanyava en temps, aconseguint major espontaneïtat i color.