En
aquest context, crida poderosament l’atenció la utilització
de l’espai.
S’assembla molt a un retaule, en el qual el mestre
pintor ha d’adaptar la
posició de cada personatge en un
estret habitacle. Veient el resultat ens produeix una mena de
claustrofòbia i una sensació que els personatges són empesos
cap a nosaltres i nosaltres cap a ells. Després la nostra mirada
s’atura a
contemplar, meravellada, la riquesa en detalls dels
diversos vestits dels
personatges i la intensitat dels colors.
Riquesa en el detall
dels vestits
El
Davallament de Van der Weyden mostra el moment en
què Josep d'Arimatea, un
deixeble secret del Messies, fa
servir el permís concedit per Ponç Pilat per
enterrar el cos
de Jesús en una tomba de roca, que havia llaurat per a si
mateix. A l’evangeli de Joan 19, 38-40 hi llegim: « ...Josep
d'Arimatea, un deixeble de Jesús però d’amagat per
por dels
jueus, va demanar a Pilat l’autorització per
treure el seu cos de la creu.
Pilat hi va accedir. Josep, doncs,
hi anà i va treure de la creu el cos de
Jesús. També hi va
anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de
nit,
i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent
lliures. Llavors
van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren
amb un llençol, juntament amb les
espècies aromàtiques,
tal com és costum d’enterrar entre els jueus».
Nicodem,
amb l’esquena reposada a la creu, suporta el pes
del cos sense vida de Jesús,
amb l’ajuda d’un llençol, posant
les mans sota els braços de Jesús, ajudant-se
de la seva cama
esquerra. Josep d’Arimatea sosté Jesús per les cames. Tant
Nicodem, que vesteix amb un mantell negre amb acabats de
pell i una túnica de
vermell vellut decorada amb una banda
de robins, safirs i perles, com Josep
d’Arimatea, que també
porta un vestit costós, brocat d'or i acabats de pell,
són
alhora absorts en la contemplació i no semblen conscients
de la posició
retorçada del cadàver de Jesús.
Van
der Weyden, a part de Jesús, Josep d’Arimatea i Nicodem,
hi afegeix set
personatges més. Des de que l’historiador d’art
Ian Lorne Campbell, gran
especialista dels pintors flamencs del
segle XV, va posar nom a cadascun
d’aquests personatges sembla
que va esvair qualsevol dubte i la seva interpretació
ha
prevalgut com a bona des d'aleshores. Aquests personatges són:
Enfilat
dalt d’una escala, un home jove encara té a la mà dreta els
claus que li han
permès desclavar Jesús de la creu, mentre
amb la mà esquerra agafa el braç
esquerre de Jesús. Aquest
jove no és citat a cap dels quatre evangelis, però
podem imaginar
que es tracta d’un servent del ric Josep d’Arimatea.
Jove que desclava Jesús
Al
capdamunt de la creu, hi veiem el rètol que va fer penjar
Ponç Pilat. Però la
inscripció no és «INRI» (Iesus Nazarenus
Rex Iudeorum,
Jesús de Natzaret Rei dels Jueus) sinó «YUXP»
que podem traduir com El Senyor
(PX) —com a rei, l’ungit—
de Judà (YU), o també El Crist —l’ungit— Jesús —de
l’arameu
Yehoshua—.
YUXP en el lloc del
conegut INRI
A
la dreta de la composició, dempeus però corbada endavant i
els peus avançats en
una posició que gairebé ratlla la
inestabilitat, apareix la figura de Maria Magdalena,
generalment
representada plorant i abraçada apassionadament als peus de
Jesús.
El seu vestit ajustat i articulat, amb un lleuger escot, ens
descriu el
personatge. A la corretja hi porta escrit els noms de
Jesús i Maria. Desesperada,
agafant-se les mans en un gest de
resignació no compresa, és al costat dels
peus de Jesús,
dibuixant amb el seu cos un parèntesi que tanca la composició.
Maria Magdalena
Entre
Maria Magdalena i Josep d’Arimatea apareix part d’un
home barbut però calb,
vestit de verd, que sosté amb la seva mà
esquerra un pot d’ungüent. La seva
identitat és desconeguda,
però com que l’evangeli de Joan explica que Nicodem
portava
una barreja d’àloe i mirra bé podria ser un servent d’aquest darrer.
Portador de l’ungüent,
servidor de Nicodem?
A
l’esquerre del quadre hi ha un grup de quatre personatges.
Segons el relat de
l’evangeli de Joan, no consta que en el
moment del davallament hi fossin
presents. Però sí que
estan presents en el moment de la crucifixió: «Vora la creu
de Jesús hi havia la seva mare
i la germana de la seva mare,
Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena» (Jn.
19,25).
Tradicionalment
s’ha interpretat que Maria de Cleofàs era
muller de Cleofàs i germana de Maria,
mare de Jesús. Però
l’arameu i l’hebreu no tenen paraules suficients per
distingir
entre diferents graus de parentiu. El fet és que aquesta Maria
era present en el
moment de la crucifixió i també és citada
com «l’altra Maria» a Mt. 28, 1: «Passat
el dissabte,
quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l’altra Maria
anaren
a visitar el sepulcre», on descriu que
el diumenge de
bon matí diverses dones es dirigeixen al sepulcre. És per aquest
motiu (era present a la crucifixió i també a la primera visita que
es fa al
sepulcre de Jesús) que els ulls de Van der Weyden també
la contemplen allí en
el moment del davallament. Només apareix
per sobre de Joan, però veiem que
porta un vestit gris, mentre
amb la mà esquerra sosté un mantell de color blau.
El cap i les
espatlles els porta coberts per una gran toca blanca. Maria
Cleofàs plora desconsoladament i és incapaç d’eixugar l’excés
de llàgrimes.
Maria de Cleofàs
Al
seu costat hi ha Salomé o Maria Salomé, que segons
l’evangeli de Marc també era
present a la crucifixió: «També
hi havia
unes dones que s’ho miraven de lluny estant; entre
elles, Maria Magdalena,
Maria, mare de Jaume el Menor
i de Josep, i Salomé» (Mc. 15, 40). Salomé es preocupa de
la mare de Jesús, vençuda pel
dolor, i ajuda al seu fill Joan
a sostenir el cos desmaiat de Maria. Vesteix
totalment de verd,
amb una hopalanda arremangada, subjectada a la cintura i
folrada
de pell gris; el faldellí d'hivern, també de color verd, és estampat
i sembla
un drap de Bruges. Al cap hi porta una toca blanca i per
sobre un turbant del
mateix color verd de l’hopalanda, que li penja
pels dos costats de la cara, com
la seva cabellera rossa.
Maria Salomé
Davant
d’aquestes dues dones, l’apòstol Joan agafa Maria
pel braç i l’espatlla per
impedir que caigui a terra. Obligat per
l’esforç ha de mantenir el cos inclinat
endavant, amb les cames
separades i flexionades. Vesteix una túnica de color
vermell,
cenyida amb un cinturó i, cordada al coll amb dos botons, es
cobreix
amb una capa també vermella. La seva figura exhala
molta austeritat, a l’extrem
que és l’únic personatge que no
va calçat. Amb la postura de la seva esquena i
la capa que li penja,
dibuixa un parèntesi d’obertura, que dona entrada a la
composició
per l’esquerra.
Apòstol Joan
Maria,
mare de Jesús, és capturada i assistida en la seva
caiguda de desmaï per Joan i
per Maria Salomé. El seu rostre,
d’un color blanc guix que mostra clarament el
seu estat anímic,
estat inundat de llàgrimes que li baixen rodolant galtes
avall. El
cap el porta cobert per un vel blanc, que també té al voltant del
coll. El
seu vestit, de color blau ultramarí, amb un ribet doble
daurat, s’estén per
terra de manera que sembla que hi vagin a
deixar el cos de Jesús. El seu
cos, distorsionat per la caiguda,
segueix la mateixa cadència que el cos del
seu fill.
Maria,
mare de Jesús
La
figura de Jesús és al centre de la composició. Els seus
braços no estan al
llarg del cos, com de costum, perquè un li
penja i l’altre li sosté en l’aire
el jove que l’ha desclavat de
la creu. El cos de Jesús no presenta gairebé cap
rastre de la
flagel·lació. Però al front mostra clarament les marques de la
corona d’espines, que li han traspassat la pell profundament.
També es veuen les ferides de la crucifixió a les
mans i als
peus, així com la ferida de la llança al costat. Totes aquestes
ferides han
sagnat amb abundància, especialment la del costat
perquè li ha traspassat la
faixa que li cobreix la cintura. Els ulls
de Jesús estan tancats, però la boca la
té oberta, de manera que
són visibles les dents superiors.
Jesús
El
seu cos, com el de la seva mare, gairebé en posició
horitzontal, trenca la
posició vertical del quadre. De fet,
els dos cossos tracen unes diagonals en
corba que traspassen
tota l’escena, i junts semblen donar a entendre que el
dolor
d’ambdós és el mateix. Segons els historiadors d’art, la posició
i forma
dels dos cossos imiten el de les ballestes, la qual cosa
indicaria que
d’aquesta manera el pintor va voler homenatjar
els patrocinadors, el gremi de
ballesters de Lovaina.
La forma de ballesta
dels dos cossos
La
crucifixió de Jesús es va executar a la muntanya
anomenada Gòlgota, que en arameu
significa Calavera,
on segons la
tradició jueva estava enterrat Adam. Aquest
és el motiu pel qual Van der Weyden
va pintar-ne una als
peus de Joan, gairebé tocant la mà de Maria. Aquesta
calavera
serveix per ubicar l’escena i també per fer evident el propòsit
del
sacrifici de Jesús: la redempció del pecat original comès
per Adam i Eva.
Calavera d’Adam al Gòlgota, la mà
de Maria i el peu de Joan
Hi
ha tres personatges en el quadre, Joan, Nicodem i Maria
Magdalena, tots tres
vestits de vermell total o parcialment,
que sembla que fixin la mirada en el
mateix objecte, el fèmur
que hi ha als peus de Maria i de Josep d’Arimatea.
Aquest
fèmur ens recorda la ferida que Jacob rebé a la cama
quan va lluitar tota la nit
amb l’àngel de Déu. Jacob no es va
deixar vèncer i per aquest motiu Jacob va
rebre un nou nom:
«D’ara endavant no et
diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has
lluitat amb Déu i amb els homes, i has
vençut» (Gn. 32, 29). Déu
fa un
pacte amb Abraham i el seu primogènit Isaac, però és
Jacob i els seus dotze
fills els qui passen de tribu a poble:
el poble de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada