EL REI DE LA FAVA (Jacob Jordaens)

Fitxa tècnica

Autor: Jacob Jordaens

Títol: EL REI DE LA FAVA
Data: 1640-45
Tècnica i materials: Oli sobre tela
Mesures: 242 x 300 cm
Lloc de procedència:
Localització actual: Kunsthistorisches Museum, Viena (Àustria).

Comentari sobre «EL REI DE LA FAVA»

Es coneixen fins a mitja dotzena de versions d’aquest tema, amb aquest nom i també amb un de més vulgar: «El Rei beu». Entre 1638 i 1655, Jordaens va pintar aquestes altres versions, a part de la que comentem, que actualment es troben en diferents museus:

Títol: THE BEAN KING 
Data: aprox. 1635-55
Mesures: 243 x 373 cm
Tècnica i material: Oli sobre tela
Localització: Staatliche Museen, Kassel (Alemanya)

Títol: THE KING DRINKS (El Rei beu)
Data: aprox. 1638
Mesures: 213 x 160 cm
Tècnica i material: Oli sobre tela
Localització: Hermitage de St. Petersburg (Rússia)

Títol: LE ROI BOIT (El rei beu) o REPAS DE FAMILLE LE JOUR DE FÊTE DES ROIS (Menjar de família el dia de Reis)

Data: aprox. 1638-40

Mesures: 152 x 204 cm

Tècnica i material: Oli sobre tela

Localització: Musée du Louvre, París (França)

Títol: DE KONING DRINKT (El rei beu)

Data: 1640

Tècnica i material: Oli sobre tela 

Mesures: 156 cm × 210 cm 

Localització actual: Musées Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussel·les (Bèlgica)

Títol: DER KÖNIG TRINKT (El rei beu)

Data: 1640

Tècnica i material: Oli sobre tela 

Mesures: 261 x 283 cm 

Localització actual: Musées Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussel·les (Bèlgica)

Ja que faig al·lusió al títol d’aquesta pintura, ha de quedar clar que oficialment el Museu de Viena el titula així: Fest des Bohnenkönigs, que vol dir «Festa del Rei de la Fava». Per tant, descartem qualsevol altre títol que se li atribueixi. I és que el títol té molta importància a l’hora de comentar i també d’interpretar el significat de la pintura proposada.

En el quadre que comentem, com també en els altres citats, ens trobem davant d’un rei coronat,  madur i rialler, en el moment de tastar el vi, que celebra animadament amb els seus convidats una festa casolana i familiar. En molts països catòlics d’Europa, era costum que el dia de Reis (6 de gener) es celebrés una gran festa, que durava des del dinar fins a la nit, a la que eren convidats els parents més pròxims, els servents, els nens, i també hi tenien cabuda els animals domèstics.

En aquesta trobada festiva, una persona era escollida el rei i era qui trobava dins d’un tortell una fava prèviament amagada a l’hora d’elaborar-lo. Qui era designat rei, rebia una corona de paper o cartró que el distingia com a tal i tenia el dret d’escollir d’entre la resta de comensals els seus cortesans. Per fer això escrivia els noms i els càrrecs en unes notes de paper, que es penjaven en un lloc visible. Així ho podem veure a l’espatlla esquerre de la dama asseguda a la dreta del rei i també a l’espatlla esquerre de l’home que sobresurt per darrera del rei i és a punt d’engolir un deliciós menjar. En el barret de l’home que vomita a l’esquerra hi ha una nota on es llegeix «metge». D’altra banda, per terra i en primer pla, veiem altres dues notes que ja han caigut del seu lloc.

En totes les versions d’aquest tema que Jordaens va realitzar va escollir com a rei a la persona de més edat. Al seu costat hi ha una dona, que en algun cas representa la reina de la festa, però altres vegades és una mare que té un infant en braços que es pixa a la falda o li està netejant el cul (Brussel·les), escenes habituals en situacions familiars. També hi ha escenes que representen els excessos de les festes, com per exemple un home que vomita després de la fartanera (Viena), un altre que grapeja una dona amb els pits a l’aire (Sant Petersburg), un bufó amb barret de cascavells (Kassel), una nena bevent vi (Viena i Sant Petersburg). Tot i semblar que els excessos dominen, hi ha reunides moltes expressions corrents de la vida de les persones, com ho són el fet de fumar en pipa (Àustria),  cantar a cor al so d’un sac de gemecs (Brussel·les), portar a taula la safata plena de menjar (París), o fer música amb una flauta (Kassel i Brussel·les). Referma aquest context domèstic la presència de nens i nenes (n’hi ha en totes les versions), a part dels petits en braços de la seva mare, així com els animals domèstics, especialment el gos però també el gat.

En el personatge del vell rei, alguns historiadors de l’art han volgut veure-hi el sogre del pintor, Adam van Noort, que va viure a casa de Jordaens fins a la seva mort. Va ser també el seu únic mestre en pintura i des de ben jove va ser Jordaens qui va viure a la casa del seu mestre, a Anvers.. Nascut a Anvers, el 19 de maig de 1593, Jordaens era el  primer dels onze fills que van tenir els seus pares, Jacob i Bàrbara von Wolshaten, que eren un rics comerciants de llí. L’any 1616, el mateix any de la seva entrada al gremi de Sant Lluc com a aquarel·lista, es va casar amb la filla gran del seu mestre, Anna Catharina, amb qui tingué tres fills. En 1618 va comprar una casa a Hoogstraat, prop d’Anvers, i allí hi treballà fins el 1678, any de la seva mort.

Molt probablement Jordaens va prendre també la resta de la seva família i els seus servents com a models, així com l’interior de la seva casa a Anvers. Aquest quadre no fou adquirit per cap família adinerada del moment sinó que el va comprar un membre de la casa dels Habsburg, Leopold Guillem, governador del rei d’Espanya a Brussel·les, que va endur-se’l a Viena l’any 1656.

El costum de celebrar festes, o qualsevol altre fet, amb grans banquets era molt freqüent a l’època en que Jordaens va pintar aquestes escenes. Per exemple, per l’enterrament del gran Rubens l’any 1640, es van celebrar a Anvers fins a quatre menjars de dol: un a casa del difunt amb la família i amics, un altre a l’ajuntament, un tercer per la confraria de la que n’era membre i un més amb el membres de la confraria de Sant Lluc per la que va treballar el pintor.

Sembla, però, que la tradició de celebrar un gran banquet el dia de Reis ve del segle XIV, quan en algunes esglésies del nord de França el rector oferia un gran àpat després de missa, que ell mateix presidia com a rei. Una taula plena d’aliments era considerat un bon auguri pel nou any i era mal vist deixar menjar a taula sense ser consumit.

Però no cal entendre-ho com un exercici caritatiu. Més aviat tenia un caràcter purament festiu, com ens il·lustra Francesc Massip en el seu treball «Rei d’innocents, bisbe de burles: rialla i transgressió en temps de Nadal». Segons aquest investigador, a l’Edat Mitjana les festivitats a l’entorn del Cap d’Any i la festa dels dotze dies (de la Nit de Nadal a la nit de Reis),  passant per la setmana dels barbuts (sant Maur, sant Antoni abat i sant Pau ermità), s’allargaven de fet fins Carnaval.

Bruegel: Combat de Carnaval i Quaresma

Eren festes basades en dos missatges bíblics: l’un extret del primer verset del capítol tercer del llibre Cohèlet (l’Eclesiastès): «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa»  això justificava l’excepcionalitat de la transgressió festiva. L’altre missatge  surt d’un text tan il·lustre com el Magnificat: «Derroca els poderosos del soli i exalta els humils» (Lluc 1, 52), que legitimen la inversió de valors característica d’aquestes festivitats.

Per tant, són celebracions dirigides a oferir una compensació alliberadora als més desafavorits: els humils, els dèbils, els baldats, els nens, els animals. Ara entenem millor els quadres de Jordaens i potser també la inscripció a la part superior i central del quadre, que s’atribueix a Plutarc, presidint tota l’escena: «Nil similius insano quam ebrius» (Ningú s’assembla més a un boig que un borratxo).

En el primer cop d’ull, el quadre que comentem en certa manera ens desagrada perquè és lluny de l’estètica actual. Es tracta d’una gran composició saturada de figures grasses, cossos massissos, però sense monumentalitat, que dona una aire de saturació perquè hi falta profunditat i  perspectiva. Per això hem de fer un esforç per veure en el quadre allò que el pintor vol representar, és a dir, el que vol dir-nos però sense utilitzar les paraules.

De l’anàlisi d’aquesta obra en el camp semàntic en destaquem aquestes paraules: fecunditat,  proliferació, saturació, embriaguesa, obesitat. Jordaens pinta cossos, paraula que no es podia dir en temps de la Contrareforma en ambients aristocràtics, però que es tolerava com una realitat per part del poble baix. Els calvinistes predicaven moderació sense repressió perquè per a ells la caiguda original és anterior al pecat. Pels catòlics tot desig del cos s’havia de rebutjar (gola, luxúria, etc.), només el poble podia expressar-se obertament, sense perill, invertint els valors com en temps del carnaval. Així, el tema recurrent d’aquesta tradició flamenca i popular del Rei de la Fava és emblemàtica d’aquell ambient. A més, si l’església catòlica durant aquesta època venera més que mai una verge, Jordaens, qui es converteix progressivament al calvinisme, no es cansa de pintar senyores grasses i mares amb nens.

En aquest àmbit de la contradicció que ens situem ara, ens convé recordar que Jordaens pinta sovint unes inscripcions en les seves obres, com la que ja hem comentat d’aquest mateix quadre. Jordaens, com també altres pintors flamencs de la categoria de  Bosch i de Bruegel, pinten «refranys» o proverbis, literalment i simbòlicament. Molt populars des de mitjan segle XVI, i recollits i publicats pel calvinista Jacob Cats, el 1632, amb el títol «Mirall dels temps antics i dels temps moderns», constituïren un gran èxit.

Jacob Cats

L’interès d’aquests proverbis recau en el fet que sembla que voler dir una cosa i en diuen una de ben diferent. Trobar el seu significat ocult procura al lector un veritable plaer. A Flandes hi havia una burgesia poderosa, bona client dels quadres que il·lustraven aquest proverbis. Jordaens es va veure empès a reproduir variants d’un mateix tema, per atendre les comandes.

En la part superior esquerre del quadre que comentem, com també en d’altres versions d’aquest mateix tema, hi trobem un mirall. No ens fa pensar en la primera paraula del títol de Cats? En el mirall hi veiem el clatell i la part posterior del cap de la dona més pròxima al mirall, però també la cara de la dona que és darrera el rei, a l’altra banda del quadre. És un senyal del que ens convé entendre observant aquesta pintura?

Aquesta és una tela admirable. Hi trobem en ella totes les qualitats del pintor Jordaens, amb totes les característiques de la seva forta personalitat: el seu sentit del realisme, el seu amor pel pintoresc, la seva passió per la veritat, la seva bondat, la seva franquesa ... i, tècnicament, la riquesa dels seus colors, la subtilitat en les ombres, el seu do de l'harmonia, el seu entusiasme, la magnitud de l'execució. En l'abundant vitalitat de la raça forta que glorifica, l’ànima popular flamenca, tot i la gravetat i la llibertat dels costums del seu realisme, amb un sentit agut de les condicions i possibilitats de l'art visual que practica, destaquen clarament les característiques expressives d’unes figures en acció sense l’immobilisme del moment, en el punt just del mateix acte.

El pintor de les intimitats més quotidianes del seu temps, dels sentiments i els gestos populars, va aconseguir tant d’èxit perquè de les seves obres es desprèn un prodigiós sentit de la vida, però no de la vida pintada. Quan l’any 1640 va morir Rubens, reconegut com el millor dels pintors flamencs, Jordaens va ocupar el seu lloc amb tota naturalitat, i li arribaren comandes de tots els països europeus. Entre d’altres, els 36 quadres sol·licitats per la reina Cristina de Suècia, l’any 1648, per qui Jordaens era el millor pintor de tots els temps.